El 917 alguns historiadors esmenten Fontcoberta com a nucli de poblament. D'altres, l'assenyalen cap al 922-925. El cas és que una d'aquestes dates correspon al document de consagració de la seva església, dedicada a Sant Feliu i Sant Pere, pel bisbe de Girona Wigo. El lloc de Fontcoberta era del prevere Eldefred, que l'havia heretat dels seus pares, el qual en la data expressada cedí a l'església les terres que posseïa a Fontcoberta, Savarrés i Centenys.

Arran de la invasió del país pels bàrbars hongaresos que arrasaren diverses esglésies de les nostres terres, el desastre repercutí també a la de Fontcoberta, que posteriorment es va anar arranjant, com ho demostra un document datat l'any 957.

Fontcoberta, a l'igual que altres llogarrets dels voltants de Banyoles, va quedar molt vinculat al monestir. L'acta de consagració de l'església de Sant Esteve de Banyoles (any 1086) i més tard la butlla del papa Urbà II, així ho acrediten. Pere Galceran de Cartellà, abans de marxar a la batalla de les Navas de Tolosa, va dividir en tres parts els delmes que rebia de la parròquia de Sant Feliu de Fontcoberta. L'una la cedí a Ramon d'Espasens, senyor del castell i terme del seu nom, les altres dues va repartir-les entre Guillem de Torres, senyor de Sant Bartomeu de Torres, i el senyor de Pujarnol, Tortosa de Mercadal. L'any 1226 Jaume I va confirmar a l'abat Guillem de Cartellà les possessions de Fontcoberta i la Farrés.

Durant els segles XI i XII els senyors jurisdiccionals s'apropiaren del dret de possessió i administració de les esglésies de llurs termes i, per aquesta raó, la de Fontcoberta passà a dependre del senyor del castell de Porqueres, Guillem Ademar i la seva esposa, els quals refusaren el dret i la restituïren al bisbe de Girona Berenguer de Llers.

En el segle XIV -any 1379- entre els llocs que redimiren el bovatge al Rei, trobem Fontcoberta.

En la guerra dels remences destacaren els naturals del terme Jaume Ferrer, de Figueroles, condecorat l'any 1481, i Joan Benejam, de la Farrès, que obtingué el privilegi de generositat. Ambdós defensaren la reina Joana Enríquez i el seu fill Ferran durant el setge de Girona.

L'antic rector de Fontcoberta ens facilita les següents dades, extretes del llibre més remot que figura a l'Ajuntament, del 27 de novembre del 1797: «Lugar de Fontcuberta. Corregimiento de Gerona. Es parte realengo y parte abadengo. Tiene 36 casas útiles. Ningún colegio. Hay 13 labradores propietarios, 11 puros arrendatarios y 52 jornaleros, incluídos los criados de labranza. Hay un herrador con su padre. Hay un sastre. Hay 53 criados en la clase doméstica...». Pel que es veu, abundaven més els assalariats que els amos en aquell temps.

Actualment Fontcoberta és un nucli poc poblat amb només 74 habitants (contant les cases dels voltants); l'escola des de 1996 ha estat tancada, actualment es troba a Melianta. L'església gairebé només s'utilitza per a actes solemenes com casaments o dies senyalats, ja que la majoria van a la de Melianta que els queda més propera. Tot i això segueix conservant l'ajuntament, pel seu valor historic i per ser el centre geografic del municipi.

Ajuntament anys 60

Està situada a l'antic nucli de Fontcoberta, malgrat les reformes renaixentistes (la portada i el cor), els afegitons i les substitucions barroques (la capella, la sagristia, la rosassa i l'absis) i el sobrealçament del teulat, o la coberta de la torre, ofereix un aspecte notable. És d'una nau, disposada en direcció SE-NW i te adossat un campanar de planta quadrada a la banda de tramuntana. Data de finals del segle XII, construïda sobre l'anterior, del segle X, té una bella façana amb carreus d'arcs llombards, si bé reformada.

El 1962 es va dur a terme una nova restauració col·locant-hi un nou altar major que consagrà el bisbe de Girona Dr. Josep Cartañá i Inglés, el 6 de maig del mateix any. El Sant Crist de fusta que el presideix és obra de l'escultor Antoni Fernández de Castro, i els esmalts del Sagrari, de l'artista gironina Emilia Xargay. És de gran interès artístic la imatge de la Verge del Patrocini, de marbre policromat, del segle XIV. També s'hi conserva una lipsanoteca de tipologia romànica, és un petit recipient de forma quadrangular tallat en un sol bloc de fusta, amb la tapa a part. L'interior de l'objecte fou rebuidat amb la intenció de contenir-hi relíquies d'un sant.



EL CAMPANAR DE FONTCOBERTA

El campanar de Fontcoberta és un magnífic campanar-torre de planta quadrada, romànic de tradició llombarda i contemporani de l'església, el qual, per dissort ha quedat inacabat o ha perdut la part superior. És una mostra de la passió constructora de la societat medieval impregnada de fecunditat i dinamisme. És una obra de gran volum i categoria, expressió de l'estil d'una època, que ens parla de manera clara de la rellevància econòmica del territori en temps medievals. La pròpia fragmentació del poder en la societat feudal féu que cada senyor territorial fos un constructor no solament per honorar Déu, sinó, sobretot, per donar mostra del seu propi poder. Es necessitava un pressupost elevat al qual van contribuir tant el creixement econòmic com l'estabilitat política (s'acabava de crear la corona Catalano-Aragonesa pel casament el 1150 de Peronella i Ramon Berenguer) o l'augment demogràfic (en el fogatge més reculat, el de 1378, Fontcoberta tenia 38 focs -uns 170 habitants-; el de 1427 solament en tenia 10-45 habitants-; el de 1501 ja tenia 29 focs -131 habitants).

El 12 d'agost del 917 es va consagrar l'església de St. Feliu i St. Pere de Fontcoberta pel bisbe Guiu de Girona. D'aquesta primitiva església no en queda res, fora del que pugui estar colgat sota l'actual, ara en procés d'excavació (s'ha trobat un mur sota l'altar). Durant molt temps Fontcoberta, amb l'església, depenia del monestir de Banyoles. A falta de documents escrits per fixar amb exactitud o aproximació la data de construcció cal establir paral·lelismes amb altres edificis més ben coneguts que permeten plantejar, amb les reserves oportunes, la cronologia de la tècnica constructiva -volta apuntada suspesa per arcs torals- que podem datar cap a finals del XlI principis del XIII (o encara més endavant). Badia Homs, estudiós del romànic empordanès, creu que la volta apuntada s'havia introduït al darrer quart del segle XII però s'estengué fins ben entrat el XIII (Sta. Eugènia de Saus, consagrada el 1257). Segurament l'església de Fontcoberta es va bastir per colles de picapedrers i constructors llombards (de Llombardia, Itàlia) caracteritzats pel refinament l'elaboració constructiva. No sabem quan van tardar però es coneixen cronologies d'esglésies semblants (Sta. Mª de Vilabertran, 30 anys; la canònica de St. Pere d'Àger, 47 anys). El cloquer de Fontcoberta, doncs, segueix l'últim període constructiu important del romànic. Sobre un alt basament hi ha un pis amb amplis finestrals de mig punt centrats a cada façana, avui tapiats. El pis superior només conserva fins a la meitat d'alçària la seva part original. Entre els dos registres d'obertures, emmarcats per un rebaix, hi corre un fris amb set arcuacions cegues o llombardes i dents de serra, i sota el fris inferior un altre, simplement amb una franja dentada. El campanar de St. Feliu és adossat a la banda de tramuntana a l'indret que correspondria al transepte. Segueix la mateixa direcció de l'església de sol naixent a sol colgant. El seu parament és molt regular, ben treballat i perfectament escairat, de tonalitats semblants fet amb la calcaria travertinica d'Usall extreta probablement de les pedreres properes (Platja d'Espolla, Figueroles, Usall) i rejuntat amb argamassa a les parts més nobles i amb calç sobre els reompliments a l'interior dels murs, disposat en filades molt regulars. Les mides dels carreus oscil·len entre els 20/40 cm x 35/60 cm. La vista del conjunt és monumental i massissa, semblant als de St. Miquel de Fluvià i Sta. Mª de Vilabertran. Aquestes torres, altrament, eren construïdes en carreu per a simbolitzar la solidesa de la construcció en la seva projecció vers el cel. La seva alçada fins a la confluència dels careners de les teulades és de 21m; la base és un quadrat perfecte de 6,45 m de costat; l'amplada de la paret mesurada a la porta és d'1 74 m, tot plegat un monument de gran robustesa.

Originàriament no es va acabar. Podria molt ben ser que s'hagués acabat el finançament. Com seria? Probablement amb un segon pis amb finestres geminades i un acabat com les torres-companar d'Elna, Sant Miquel de Cuixa, St. Miquel de Fluvià o Sta. Mª de Ripoll. Ara però és cobert per una interessant teulada a, quatre vents, de ric enteixinat constructiu de gran bellesa i perfecció. Es posterior al campanar, però no en tenim dades. La seva forma recorda els comunidors d'altres èpoques. El comunidor és un porxo obert a quatre vents, cobert, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestes i pedregades tot beneint el temple parroquial i el terme amb les corresponents oracions del ritual (lectura dels Evangelis, benedicció amb la Vera Creu, aspersió amb aigua beneïda per demanar protecció divina per les collites i esplets, sobretot davant el perill de pedregada. En l'acte ritual de conjurar la tempestat el capellà utilitza (o utilitzava) la força de la sacralitat de l'aigua beneïda, de les oracions i del propi Déu, al qui invoca. Es comunia de la Sta. Creu de maig a la Sta. Creu de setembre.

Trobem comunidors a Sords, Porqueres o campanars-comunidors a Serinyà, Crespià,... i Sant Feliu de Fontcoberta. A l'interior encara s'hi poden observar les marques deIs encofrats. Per accedir al pis superior construït originàriament i suspès per una volta de canó- cal fer-ho primer per una estreta i dreta escala de graons irregulars adossats als murs, construcció de pedra poc polida però útil; és una escala fosca i tenebrosa dèbilment il·luminada pels espiells (recentment per electricitat) com també no és l'habitacle que s'hi conforma. Aquesta escala és posterior a l'edificació del campanar i no sabem com s'accedia originàriament al primer pis, potser per escales mòbils o algun altre enginy també mòbil. Per passar al segon pis i superior -construït posteriorment- cal salvar una escala de ferro (fa pocs anys es va substituir la de fusta) situada al primer pis, ja més il·luminat, senyal clar que en treure-la feia inaccessible el pis superior (igual que el primer pis) en temps difícils quan servia de probable torre de guaita i potser de defensa ( es reforça la idea de torre-campanar juntament amb les espitlleres del basament). De fet molts campanars d'aquesta època eren torres de guaita o defensa i s'hi accedia amb escales de fusta mòbils en cas de necessitat (com St. Pere Casserres, Berguedà). El seu ús era religiós però constituïa un veritable element de defensa d'ençà el s. Xl. Podia actuar per vigilar el territori, donar avís de perill i formar part d'una xarxa defensiva organitzada comunicada visualment amb la Torre de la Farrés o altres. Des de dalt la meravellosa vista de que podem gaudir ens eixampla el cor als quatre vents, ens confirma que l'esforç de la pujada ha valgut la pena. Si mirem al nord, el majestàtic Pirineu amb mil formes i colors: el Puigmal, el Noufonts, el Bastiments sobresurten per entre la pineda del Puig Bailador; el Comanegra, el Bassegoda i la Mare de Déu del Mont, vigilats, al seu darrera, pel Canigó.

Ben a prop el Roc de Frausa, el Puig Neulós i l'Albera juguen entremaliats a fer sanefes amb la ratlla del cel. Després que la vista hagi repassat els terraprims aturonats de sol ixent que donen pas a la senyorívola Empordá veiem el tímid Montgrí que s'emmiralla a la Mediterrània. Cap el sud les Gavarres amb els Àngels a primer pla i el Puig de Cadiretes al fons fan de calidoscopi. Per tancar el cercle la nostra mirada arriba a sol colgant on s'hi desplega l'altiva Serra de Rocacorba que ens fa l'ullet amb Sant Dalmau, el Puig Bataller, Sant Patllari, Ginestar, Montfalgons, i la inconfusible serralada de Finestres amb el Puigsallanca, el Món... deixen entreveure el Collsacabra i elPuigsacalm formant un mestissatge de colors, una paleta de roca i de natura. Això si mirem enllà perquè la vista més propera són els vessants de les teulades de Fontcoberta, els conreus i els turons en perfecte conjunció amb la foresta. Tot plegat una festa a vessar d'imatges, sense estridències, que convida a la serenor i al retrobament, a una reflexió de la nostra identitat perquè el paisatge que podem gaudir, ara per ara, és de gran qualitat. No coneixem els efectes del terratrèmols del 1427-28 sobre el nostre campanar però algunes esquerdes poc importants podrien datar d'aquella època. Aquests estralls van afectar greument l'església de Porqueres, Rocacorba i altres de a comarca. L'any 1705 el campanar va sofrir una modificació perquè es va obrir una porta d'accés exterior per ponent. S'hi accedeix després de salvar uns escalons i desplaçar el forrellat que la tanca. La porta antiga, encara visible des de l'interior, està tapiada i sortia on hi ha actualment l'altar de Sant Isidre. A la porta exterior d'accés al campanar encara resten les empremtes de trets de bala o perdigonades -segons Narcís Mayolas- de guerres passades. El seu pare encara hi havia vist restes de ploms i de ferralla. El campanar de Fontcoberta ha estat poc valorat pels grans estudiosos tot i la seva senya d'identitat. Així no va entrar en la mira del prestigiós estudiós Josep Puig i Cadafach de principis de segle.

MISCEL·LÀNIA CAMPANERA
La base del campanar de Fontcoberta s'utilitza com a poste geodèsic des del principi de la cartografia. Així l'Institut Cartogràfic de Catalun ya o els mapes militars el prenen com a referència per a les acotacions topogràfiques. Sabem que Fontcoberta té 207 m d'alçada sobre el nivell del mar al peu del campanar de l'església de Sant Feliu. La fúria anticlerical de juliol 36 a l'octubre del 36, a l'inici de la Guerra Civil, les imatges del Patrocini, de la Mare de Déu de la Font, la petita del Roser i la Verge de la Pietat del perdó van ser amagades al campanar sota els país del novenari, fustes i andròmines de poca importància essent traslladades més tard a la Casa de la Vila, on foren guardades fins el final de la maltempsada. Al primer pis hi havia un rellotge antic de principis del XIX que els operaris de l'Ajuntament van treure el 1996 per col·locar-lo a Can Jan. Solament esmentar que va deixar de funcionar el 1988 després d'un any aproximat de funcionament per part de G Galceran, A. Telese i J. Colomer que li donaven corda cada dia en un treball compartit. El seu substitut és un mecanisme electrònic, amb rellotge incorporat, instal·lat per l'Ajuntament entre el novembre i el desembre de 1990, en concret el dia 4 de gener de 1991 dóna els primers tocs. Toca les hores (amb repetició) amb la campana gran i els quarts amb la mitjana; també l'àngelus a migdia hora solar. Pot tocar, així mateix, a missa, a mort i a bateig... Són tocs, però, una mica impersonals allunyats del caliu entranyable que li sabia donar el campaner. El campanar és coronat per una gràcil creu de ferro, visible als quatre vents, dissenyada per l'arquitecte fontcobertí Joan Salvatella (de Can Salvatella). Fou col·locada arrel de la celebració de la Santa Missió que es va celebrar a la parròquia de Fontcoberta el 1962 (l'altra s'havia celebrat el 1952).
Jaume Colomer

Representació de més d'una trentena de quadres nadalencs que es porta a terme al nucli antic del poble, a l'entorn de l'església de Sant Feliu. El vestuari hebreu, la casa de Can Pujol que representa una fortificació romana, el mercat, el naixement, l'empadronament sota les voltes de l'Ajuntament, el terrissaire que fa peces amb un torn manual i sobretot l'esforç i col·laboració de gairebé tot el poble de Fontcoberta són algunes de les coses més destacables. Per més informació sobre els dies de representació, quadres, imatges i altres Pessebres Vivents podeu visitar la nostra pàgina.