Turisme Fontcoberta

Informació turitica sobre aquest muncicpi del Pla de l'Estany (Girona)


- Història DELS INICIS AL SEGLE XVIII
No es pot precisar documentalment la data del primer nucli habitat a Fontcoberta, però per les troballes que s'han fet en el transcurs dels anys podem afirmar que en aquest terme ja hi havia implantació humana en èpoques prehistòriques.

Fa anys en una llarga conversa amb l'enyorat prohom banyolí, el Sr. Jaume Butinyà, em deia que la columna adossada a la façana de l'Ajuntament, provablement era material de recuperació d'un primitiu temple tardo-romà, paleocristià o visigòtic que devia existir allà mateix o en lloc molt pròxim.

És però l'any 917 que es consagra la primera església coneguda de Fontcoberta, dedicada a St. Feliu i a St. Pere, el que ens indica que en aquest indret ja hi havia una població estable en aquells temps, afirmació confirmada per l'existència dels primers masos: La Farrès, Nierga, Figueroles i Freixenet, citats en aquest mateix any. Cent anys més tard es citen els masos Estarriola, Salvatella al 1092, La Riba al 1096 i Puig al 1121.

En l'acta de consagració de l'any 917, es remarca que la vila era del prevere Eldefred, que ja l'havia heretada dels seus pares, per tant la vila i els conreus ja hi eren a la fi del segle IX. Eldefred va cedir a la nova parròquia les terres de Figueroles, La Farrès, Argelaga i els veïnats de Nierga i Freixenet amb els delmes corresponents.

La vida transcorria a ritme de calendari i marcada per les estacions. Cada estació imposava una activitat que es repetia any darrera any. Es practicava una economia de subsistència i els excedents es descanviaven o venien amb els veïns. Dit així sembla tot molt planer, molt fàcil i senzill, però hi havia molts imprevistos i la realitat era una altre: èpoques de sequera, tempestats, guerres i altres calamitats que malmetien les collites.

Una de les primeres calamitats que va patir Fontcoberta és la ràtzia devastadora de les hordes hongareses que direm en primera aproximació que va ser abans de 957. Aquesta ràtzia, que l'únic que pretenia era acumular botí i la destrucció de símbols cristians va arrasar la vila, els seus masos, les collites i l'església al mateix temps que el monestir de Banyoles que va quedar malmès. Però el monestir, llavors ja molt potent, tenia al darrera la protecció i el suport de l'estructura monàstica benedictina i de seguida es va refer.

Fem un parèntesi per dir que ens trobem en una època feudal i que en el cas de Banyoles, no podem deixar de parlar de Banyoles, l'abat del monestir era també senyor feudal i per aquest motiu feu partit de la seva situació de prepotència i se n'aprofità, com veurem en l'acte de consagració de la nova església del monestir reconstruït al 957 on veiem que el bisbe de Girona, Arnulf, cedeix la meitat dels delmes de Figueroles, el Vilar Armadàs, Argelaga i d'altres al cenobí banyolí, prebendes que foren confirmades i ampliades en la nova butlla de BENET VIIIè, feta amb motiu d'una nova consagració de l'església de St. Esteve el 1017.
Així doncs pel que correspon a Fontcoberta l'abat de Banyoles era amo i senyor i ho cito literalment traduït del llatí: "De la Farrès amb els seus termes i adjacències; de Vilavenut les cases, terres, vinyes, conreus i erms; de la vila d'Ollers i de Vilademí les cases, terres, vinyes, conreus i ermots"

Mica en mica el monestir es va anar fent l'amo de la majoria del terme. El Compte Ramon Berenguer III també tenia propietats al veïnat de "la Farrès" que va llegar amb testament al monestir de Sant Esteve al 1130. Una altre propietat, en el mateix indret, del clergue Berenguer de la Farrès, també va passar per cessió a mans del monestir, a canvi de la fundació d'un benefici de St. Miquel a l'església de St. Esteve.

És més, altres personatges obtenien rendes de Fontcoberta, com el bisbe de Girona, que rebia els delmes directament de la parròquia i que per comoditat els infeudava a senyors de la seva confiança més propers, per facilitar-ne la recaptació, i que sovint es subarrendaven segons els convenia. Tal és el cas del Cavaller Galceran de Cartellà, senyor de Falgons que poc abans de 1212 va subarrendar en tres parts els delmes que tenia infeudats del bisbe, als senyors, nobles menors Ramon d'Espasens, Guillem de Torres, i Tortosa de Mercadal senyor de Pujarnol, probablement a mena de compensació econòmica per haver-los aplegat sota les seves ordes per anar a la batalla de les Navas de Tolosa.

Hi ha encara un altre llinatge, els Fontcoberta, que hom suposa que comença al poble, però no en coneixem quin és el seu solar, malgrat que els documents del s. XIII surt un Arnald de Fontcoberta com a co-fundador de la canònica de les Olives. En tot cas ja en el s. XV no residien en el poble. Alguna vegada s'ha dit que el poble pren el nom del llinatge, però aquesta hipòtesi no te consistència, ja que a la fi del s. X els primers cognoms gairebé sempre es formaven a partir dels topònims i mai al contrari.

Es en el s. XII que es torna a bastir l'església de Fontcoberta, molt reformada posteriorment, però que encara conserva l'aspecte de la construcció original. El campanar d'obra massissa, es fa notar de lluny, és feixuc i elegant i està cobert amb teulat de quatre vessants amb alerons sobresortits.

La façana te acuracions llombardes i és una sanefa de dents de serra molt típica en esglésies comarcals, garrotxines i pirinenques. La porta en canvi, és renaixentista del s. XVI així com els altars laterals. L'absis poligonal va ser construït al s. XVIII en substitució de l'anterior, romànic, probablement per la ruïna d'aquest.

És també del s. XII, l'ermita de St. Bartomeu de Torres, feta amb carreus ben tallats i que malda quasi bé intacta. Havia tingut un petit campaneret de cadireta que ara està esmotxat. Adossada a la paret del migdia hi ha l'antiga rectoria, datada segons la llinda de la porta, de 1622, el mateix any que van assassinar per voladura l'abat fra Antoni de Cartellà.

L'església parroquial de Vilavenut es va construir a partir del s. XIII, però ha sofert moltes modificacions que res tenen a veure amb l'aspecte que devia tenir l'obra original. La nau ha estat molt renovada i el campanar es va reconstruir al segle passat. Fa pocs anys es va renovar el paviment de l'església.
És també una fundació del s. XIII, l'ermita de la Mare de Déu de la Font, que també ha sofert modificacions en el transcurs del temps. L'atri és un afegit del s. XV que es quan es va popularitzar la seva devoció per la comarca. També es va construir, adossat a la paret de migdia un "aplegador" per l'ús de l'ermita, però es va arruïnar i es va haver de treure fa més de trenta anys. L'absis semicircular també va desaparèixer, probablement per ruïna.



Finalment farem referència a Sta. Caterina d'Espasens, construcció dels segles XII i XIII que es va bastir amb pocs fonaments i que posteriorment es va haver de reforçar amb uns contraforts.
L'any 1986 es va adquirir la ruïna pel municipi de Fontcoberta i es va restaurar, restablint-se l'aplec que es va deixar de celebrar el 1922, a causa de l'ensorrament del teulat, i que ara, recuperat, és molt concorregut. Val la pena ressaltar que des de 1986 es va trobar la planta i algunes muralles del castell al costat de l'ermita. Direm també que aquest indret tenia gran importància estratègica ja que consta la seva situació en la major part de la cartografia dels segles XVII i XVIII, amb el mateix caràcter i tamany d'estructura que els pobles veïns.
Des d'un principi de la reconquesta, les regions reconquerides pels comtes i repoblades per aquests i pels grans monestirs van fer ressorgir un regim senyorial provinent de la societat romano-gòtica i canalitzada per les institucions franques. El caràcter principal d'aquest règim senyorial van ser les càrregues que pesarien sobre el treballador del camp, pels "Mals Usos", i per considerar de la gleva una part important dels pagesos, dits de remença, es a dir sotmesos a rescat (redimentia) si volien abandonar llur explotació.

Hi va haver un temps de prosperitat que podríem enforquillar entre 1150 al 1350. Aquests anys en certa manera afavoreixen la condició del pagès, circulen més diners, i el pagès que té alguns diners estalviats, teòricament pot accedir al seu rescat o redempció de remença. Però, en contraposició, es aleshores quan el senyor s'aferra als seus drets i augmenta les seves exigències per evitar a tota costa l'emigració pagesa que en última instància alleugeraria les seves arques i l'empobriria.

Després de 1350, comencen les calamitats. La pesta es transforma en un mal endèmic, les epidèmies tenen uns pics de màxima mortaldat i molts masos queden abandonats per la mort dels seus ocupants. Pobles, viles i ciutats demogràficament malden reduïdes a un poblament gairebé testimonial. En general la població catalana va disminuir en més d'una cinquena part, si bé alguns autors afirmen que va quedar reduïda a la meitat.

El "mal primer any", que diuen les cròniques va ser la fam que va patir tot el país al 1333 i que va afectar sobretot als més humils, va morir molta gent. Pocs anys més tard, al 1348, Catalunya va ser contagiada per la "Pesta Negra", "La Glànola", tal com es coneixia aquí que va fer grans estralls demogràfics. Des d'aquesta data, la pesta s'instal·la a casa nostra i es transforma en un mal endèmic. Es produeixen epidèmies i rebrots al 1362 i 63 que va afectar principalment als infants, i també, coneguda per la mortaldat dels adults. La pesta es calma i rebrota cíclicament al 1410, 1429, 1439, 1448, etc. etc. fins al 1497 però de caràcter marcadament més atenuat. Per citar un exemple a la comarca, direm que a la Canònica de Santa Maria de les Olives varen morir el prior i tots els religiosos menys un.

Les Viles i pobles amb certa entitat de població varen quedar molt tocats, però on més es va notar va ser en les zones rurals on els masos estan disseminats. Molts d'aquests varen maldar buits per la mort dels seus moradors i els altres, pocs varen quedar mínimament habitats només podien cultivar les terres veïnes del mas, ja que no podien abastar les terres més allunyades que varen deixar ermes per la manca de braços.

És més, si no fos poc, al 1358 hi va haver una invasió de llagosta que arruïnà les collites i que va empalmar amb el contagi ja esmentat de 1362. I més encara. Hem d'esmentar els terratrèmols de 1373, 1410, 1427 i 1428, sobretot aquests dos últims que varen incidir fortament a la nostra comarca i que van destruir Olot, Camprodon, Castellfollit i Montagut i molts masos comarcals com Can Llapart de Camós, l'ermita de St. Bartomeu de Matamala, gran part de les cases de Banyoles i l'església del monestir. Probablement es causa del terratrèmol de 1428, dit de la Candelera, que es va esberlar la ermita d'Espasens i que varen haver d'adobar i reforçar amb els contraforts que avui encara podem veure en la paret del migdia. D'altra banda, la manca de braços per treballar va implicar un augment desmesurat dels salaris i això va comportar una reacció senyorial exasperant, molt violenta en el pla jurídic contra el pagès. Els dits "mals usos" eren aplicats dràsticament.
Repassem-los breument:

No explicarem aquí les guerres remences, justa causa de llibertat pagesa en contra del règim senyorial, ja que aquest tema, ja molt estudiat, mereix un capítol a part, però si recordarem que l'última guerra remença va acabar a 1486 per la sentència arbitral de Guadalupe signada per Ferran el Catòlic i el paper importantíssim que varen exercir els pagesos de la nostra comarca en tirar-la endavant. Entre els 18 síndics o remences que ratificaren la sentencia davant el Rei hi figuraven en Pere Caselles de Crespià i en Joan Figueroles de Fontcoberta.

Una de les clàusules de la dita sentencia oferia la possibilitat de què els pagesos que volguessin podien redimir-se dels humiliants mals usos mitjançant un cens de 60 sous per masia, sense perjudici d'altres jurisdiccions senyorials.

Hem dit abans que durant el llarg període de calamitats, de 1333 fins a la última guerra remença, la nostra particular i velada guerra del Cent Anys, el camp, va maldar despoblat. Molts masos foren abandonats, són els coneguts "Masos Rònecs". Si tenim en compte que una quarta part de la població catalana era pagesa de remença, entre 60.000 i 100.000 persones, podem fer-nos una idea molt general de la quantitat de masos rònecs que hi havia repartits pel país, sobretot a la Catalunya Vella.

Ja hem comentat abans també que pràcticament tota la terra del terme de Fontcoberta era un feu del monestir de Banyoles en que cada abat de torn exercia la jurisdicció civil i criminal, i hem fet una ullada de com amb el pas dels anys del cenobí banyolí engruixia les seves propietats aquí. Podem assegurar que si no tots, gairebé tots els masos de Fontcoberta eren pagesos de remença, homes propis i sòlids del monestir.

Cap a la fi del s. XV, després de la Sentència de Gualdalupe, l'estat de la comarca era lamentable. El Senyor feudal, en el nostre cas l'abat de Banyoles, estava amb les arques del monestir buides i estava empenyorat per restaurar i repoblar la vila de la que moltes cases a més de buides estaven enrunades. L'abat necessitava diners per cobrir les necessitats més primordials, i és llavors quan molts pagesos de la comarca acudeixen al monestir i emparats per la Sentència Arbitral obtenen la redempció feudal previ pagament de la taxa establerta del cens de 60 sous barcelonins. Se'n coneixen molts exemples, però ara en citarem un de ben conegut i documentat.

Es tracta dels Estarriola, prou coneguts de tots vosaltres i quin mas és a pocs metres d'aquí (de Can Jan de la Farrès). Els Estarriola, escrits amb S al davant, en documents antics són a Fontcoberta des de temps inmemorial. Recordem que la primera vegada que ve registrat aquest cognom és a la Butlla del Papa Benet VIIIé en el diploma de consagració de l'església del monestir de St. Esteve del 1017 i es cita Mas Sterriola com un dels masos propietat del cenobi. Podem pensar doncs que aquest mas ja fos bastit abans de l'any 1000. Indubtablement els Estarriola en tombar l'any 1000 eren pagesos de remença, és a dir, homes propis i sòlids del monestir, vassalls dels Abats senyors del mas i sotmesos a la jurisdicció feudal de l'abadia i amb aquesta situació varen passar generacions gairebé 500 anys. Conseqüentment, podem treure la conclusió que les pestes endèmiques de tot el s. XV de les que no es va escapar cap família, els deurien deixar amb un mínim de familiars capaços de tirar endavant amb més o menys dificultats les feines del camp i que els terratrèmols del s. XV devien deixar il·lesa la finca, ja que la mas no va quedar mai buit i va poder fer front als tributs feudals imposats pel monestir. No va ser mai un mas rònec.

Si tenim en compte el fort despoblament per mortaldat de les terres del monestir i la manca de braços per cultivar-les, que va originar un augment dels jornals de més del 100%, no es estrany que els Estarriola, com els altres pagesos que varen poder sobreviure a tals calamitats, una volta posats al corrent de les càrregues del monestir, els quedés un remanent d'estalvi que aprofitant d'una banda la Sentència de Guadalupe i per l'altra la necessitat de l'Abat de disposar de metàl·lic per fer front a les restauracions del mateix monestir i dels enderrocs dels immobles de la seva propietat de Banyoles, varen aprofitar l'avinentesa, esperada de segles per redimir-se del poder feudal.

L'inici dels tractes amb el representant de l'Abat, Fra Jordi Fabra, Prior del monestir de Sta. Maria de Finestres i Vicari del monestir de Banyoles, varen començar el 4 de desembre de 1492, obtenint la redempció o llibertat del monestir el dia 21 d'agost de 1495, ara fa 500 anys, en l'escriptura pública de la notaria de Banyoles, actuant de testimonis Miquel Rovira de Fontcoberta i Joan Millars, barber de Banyoles, amb el coneixement de l'abat Bernat Xammar de St. Pere de Besalú, tot plegat atorgat per l'abat de Banyoles, Fra Francesc Xammar.Escrit per Joan Vilardell Baqué, membre fundador del Centre d'Estudis Comarcals, en motiu del pregó de Fontcoberta de l'any 1995.